NO FEM DEL NOSTE POBLE UN ERA

Per fi va veient-se la tasca de l'oposició, que alguns pensàvem que s'havien diluït com el bicarbonat en l'aigua. Primer una fulla molt ben presentada on es donava molta informació i ara l'arreplegada d'al.legacions contra el PGOU.
Ací pensem que qualsevol veí d'Ador que es considere fill d'este poble té l'obligació de signar eixes al.legacions perquè el PGOU que dos persones: Sa Majestas el rei-alcalde i el seu primer ministre (segurament darrere d'ells hi ha algun assessor en l'ombra, i eixe segurament no significa probabilitat), ens volen IMPOSAR a tot el poble un model urbanístic que ni ningú desitja, ¿o sí? Qui és capaç, en els temps que corren de voler urbanitzar tot el terme? Què anem a guanyar, després de vendre la terra, amb un poble massificat? Tindrem millors servicis? Tindrem millor qualitat de vida? Tindrem una millor escola? Tindrem una millor guarderia? Tindrem un millor metge? Tindrem un millor servici d'aigua encara que quasi pitjor que el que tenim no puga ser? Tindrem un millor alcalde?
Algú té collons de contestar que sí a totes estes preguntes? D'accord, a l'última la resposta és inevitable, però i a les demés?
Segons ens diuen de GA, estan previstes 2500 vivendes en els PAIS que van a obrir-se: a tres persones per vivenda signifiquen 7500 persones, més 1500 que som ara, total: 9000 persones. S'imagineu un Ador de 9000 persones? Que no en siguen 9000, que en siguen 5000. S'imagineu un Ador de 5000 habitants? Realment cregueu que un poble amb 3500 persones més serà Ador?
D'eixes persones, qui recordarà a Batiste el Just, a Adela de la Plaça, a Saoret de Bot, al tio Milana, a Paco Comara, al germans Miñanes, a Ernesto de Poma, a les Sunsionetes, a Pepe del Barri, a Asunción de Poma, a Pepe de Castellonet, a Planta... a tantes i tantes persones que encara estan i altres que han viscut en els nostres carrers i que tant ens agrada sentir escoltar passades d'ells als nostres pares i iaios. Totes eixes persones formen part de la història i de la idiosincràsia d'este poble, una idiosincràsia que desapareixeria sense remei si fem del nostre poble una ciutat. Per compte de mirar cap a dalt, hem de mirar cap a terra, cap a les nostres arrels, i no oblidar-nos d'on venim.
Recorde quan era xicotet que mon pare em contava un conte que deia que un pare va portar als seus fills un dia al bancal i els va dir: no feu d'esta terra un era. Els fills es burlaven: com anem a fer una era, pare?. Però passà el temps i el pare faltà. Els fills vengueren la terra enseguida. Al cap d'un temps, un dia, passejant tots dos junts pel terme, passaren per davant d'aquell bancal: mira, li digué un a l'altre, eixe bancal era de nosaltres. Al moment recordaren les paraules de son pare: no feu d'ell un era. I tornaren a comprar el bancal.